Adolescència "divino tesoro"

Quan arriba un nadó a la família ens solem enamorar plenament, uns a primera vista, els altres mentre es van coneixent. Aquest ésser petit ens reconeix amb l’olor, la pell, el gust, li som casa. Poc a poc ens reconeix amb la mirada i ens mira amb aquells ullets brillants sense perdre-mos de vista. Després comencen els somriures, les rissotades sonores que ens fan tremolar l’ànima de goig, i tot això mirant-nos sempre com si nosaltres fóssim el seu tot, el Sol del seu univers. Quan comencen a caminar ens volen de la mà, quan comencen a parlar ens ho pregunten tot, les seues orelles atentes mai se cansen d’escoltar les nostres històries.

I de repent, així com aquell que no espera la cosa, un dia fem la mateixa broma de sempre i ens miren en aquella cara entre fàstic i ràbia i ens quedem perplexes, i llavors sabem que ens estem endinsant en aquella etapa on només de respirar els “aufenem” i nosaltres caiem del núvol i ens estavellem contra una realitat dura i que depèn com la visquem ens pot fer mal.

L’adolescència és un període de crisi, tant per a l’individu com per al conjunt de la família. És important saber que el nostre preadolescent ha de començar un viatge de la nostra mà i l’ha d’acabar sol, amb totes les ambivalències que això li genera. Perquè fer-se gran és guay i ser menut/da també. Abandonar la infantesa per enfrontar-se al món és com aquell ocellet que viu a l’arbre amb la seua família i de repent sense saber que li passa, l’arbre se li queda petit, i ha de volar sol a la selva.

L’adolescent té com a necessitat realitzar el seu procés d’individuació, és a dir deixar d’esta fusionat amb els pares o cuidadors i construir-se ell com a individu per tant s’ha de desmarcar dels pares. Necessitarà espai físic i temporal per estar sol, necessitarà que el seu Sol sigui un altre, necessitarà buscar referents fora de la família, “marxar”. Quan això passi no és que els pares deixem de fer la nostra feina, no és que ens haguem de retirar, just el contrari, ells ens necessitaran més que mai, perquè la seguretat per a marxar els ho donem natros, i només poden marxar tranquils quan natros els donem el permís per fer-ho, la seguretat de que no ens mourem d’aquí i de que poden tornar al niu sempre que ho necessiten. Per tant els pares quan tenim fills i filles adolescents hem d’estar tant presents com sempre però des d’un altre plà, més a la rereguarda, no ens voldran de la mà però ens necessitaran si cauen, els hem de donar espai, confiança, temps i límits, que és una de les maneres en que ells ens buscaran, per saber que estem allí sempre, que no hem marxat, ens poden posar a prova, i majoritàriament ho faran amb conductes que demanaran a crits límits ferms, això els és més fàcil que venir plorant a per una abraçada com quan eren petits.

Atenció en la guerra de poder, l’adolescència no va de qui és més fort, de qui pot més, sinó de confiança, de negociació, de paciència. No podem veure les seues reaccions i les seues reafirmacions com un atac personal, sinó com un procés natural que ha de viure i evidentment si en alguna ocasió falten al respecte hem de seguir posant els límits per recordar-los que estem allí per cuidar-los i recordar-los que nosaltres seguirem sent sempre els seus pares.

Si entrem al joc de les guerres de poder l’adolescència se pot intensificar i allargar perquè dificultarem aquest procés de donar espai, de que se pugen construir. Si volem controlar-ho tot, si som més rígids, si per la nostra por posem molts més límits dels necessaris, si seguim així, poden passar dos coses: que l’infant abandoni el procés d’individuació i segueixi fusionat en la família, perdent autonomia, decisió pròpia, responsabilitats i autoconeixement i llavors li serà difícil arribar a l’edat adulta amb la maduresa corresponent o que la família és quedi atrapada en esta guerra de poder i les conductes del jove cada vegada siguin més de risc per intentar guanyar aquesta guerra amb els pares, per aconseguir marxar.

L’adolescència és una etapa meravellosa on els adolescents és van descobrint, qui son, que volen ser, que els agrada, les seues passions prenen força, i podem arribar a redescobrir els nostres fills i filles, a veure’ls des d’un altre lloc. I estar a la rereguarda ens dona una mica més d’espai a nosaltres també, és hora d’ocupar aquest espai a cuidar-nos a natros, a reconnectar amb la parella, amb les passions de cada u i redescobrir-nos tots junts avençant com a família.

Thais Casanova